Temps era temps hi havia
en uns poblet medieval
un baró de mala jeia
que a tothom volia mal,
amb carrossa d’or i plata
passejava tot superb
pel seu poble que moria
d’esquifit i famolenc.
Xics i grans, mig morts de gana,
li sortien al seu pas
demanant-li amb ulls plorosos
que tingués d’ells pietat,
però ell somreia,
i burleta, els cridava amb veu de tro:
A pencar, males abelles,
necessito molt més or
Els diumenges a la tarda
organitzava un gran joc:
“Vilatans, vinga, a la festa,
a la festa de la mort.
Vull setze joves per banda,
amb espases i garrots,
a fer d’escacs a la plaça
i que guanyin els més forts”
Xics i grans mig morts de pena
li sortien al seu pas,
demanant-li amb ulls plorosos
que tingués d’ells pietat,
però ell somreia
i burleta els cridava amb veu de tro:
“A jugar, vatua l’olla,
que a mi m’agrada aquest joc!”.
Un joglar passà pel poble,
avançada la tardor,
que amb senzilla veu cantava
i així deia la cançó:
”Ai del poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa
l’haurà de guanyar amb suor”.
Xics i grans tots l’escoltaven,
li donaven la raó,
els naixia l’esperança,
van anar a trobar el baró,
però ell somreia i burleta,
els cridava amb veu de tro:
“Us faré tallar una orella
si escolteu el trobador”
Els vilatans es negaren
a pagar més els tributs,
a palau armats anaren
i parlaren sense embuts:
“No et volem per baró nostre,
no et volem, vés-te’n d’aquí,
que si et quedes, ai de tu!,
a la forca has de morir.”
Xics i grans tots a la una
li cantaven la cançó:
”Ai, del poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor”.
I ell callava i de ràbia
se li corsecava el cor,
mentre el poble repetia
la cançó del trobador:
”Ai, del poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa
l’haurà de guanyar amb suor”
